Torrada Marinera o l'enigma del "oso hormiguero"

plànol de la torrada

Bertus i servidora anomenem "torrada" als circuits per entorn natural, generalment per corriols i alguna (auto)pista forestal. Hi ha poques consignes :

- 90' de durada i 15km de recorregut
- abans trepitjar un corriol que una (auto)pista forestal

I fidel a aquestes premises, ahir vaig aventurar-me pels meus dominis. I de la torrada a la Serra de Marina surt la famosa Torrada Marinera, que espero que sigui versió 1.0...

No son 15k, sinó 16,2k. El GPS no em detecta res fins arribar a la (auto)pista d'entrada al Parc, junt a Torribera. Esquemàticament, el tema es pujar a la Creu de Montigalà, anar a buscar la Torre de Vigilància alfa per darrera del Turó del Pollo, fer la Vallensana i baixar per una (auto)pista paral·lela al camí de la Carrerada; passar el Monestir per darrera i baixar cap a casa.

Crec que si estiro una mica més el tema, arribo a 20km macus perque si. Terreny ondulat per (auto)pistes forestals i algun corriolet modest. Vistes magnifiques ahir al vespre, amb el crepuscle a sobre... Cal dir que vaig clavar el temps (bé, 1.27'...)

Perfil. Fa por però menys

És un circuit maco on lligues falsos plans amb pujades moderades/dures. Crec que pot ser un magnific circuit llarg per a veure si s'està fort... ;-)

Lo mismo que hacemos todas las noches, Pinky...

Qui recorda "Animaniacs"?

Hi havia dos personatges, Pinky i cerebro, que sempre intentaven de conquerir el mon. Els capítols acabaven amb aquest diàleg...

Pinky: - ¿Y qué haremos esta noche Cerebro?
Cerebro: - Lo mismo que hacemos todas las noches, Pinky. Tratar de conquistar el Mundo !!

A la vida, s'ha de perseverar. Per molt que es tanqui una porta, cal seguir picant. I, de vegades, es tracta de passar de la porta i fer un forat a la paret, però si tens els objectius clars, tot suma...

Aps... Feliç Sant Jordi !!

Catarsi

Circuit torrador de divendres. Maco perque sí.

Des del moment en què vaig renunciar “oficialment” a l’Ironcat, he sofert una curiosa transformació.

Com si m’hagués alliberat, els entrenaments, sobre tot els de cursa, que eren força fluixots han passat a sorprenents. Dos sessions de 20’ a ritme per sota de 3’50”/km i tirant del grup, manat, organitzant, i una sessió de sèries de 1000m per sota de 3’30”, a més d’alguna torrada per muntanya feta a bon ritme.

Potser el fet de veure que no hi arribava em llastrava, o potser el fet de tenir que buscar objectius nous m’ha revifat...

Com diu el meu amic Moreno, “hay que ver cómo es la puta mente humana”

A considerar...

Un dia perfecto para los canguros

(Aquest títol sense solta ni volta vé arrel d'un relat curt d'un autor japonès que el meu germà estava llegint l'altre dia...)

Bé, tot a la vida arriba. I també arriba el moment de prendre decisions.

Renuncio a l'Ironcat 2008

No he pogut entrenar bé. Hauré fet dos mesos "correctes" de volum, i amb això, i la meva experiència (que es nula) és un suicidi. Les darreres tres setmanes, per diversos motius, tampoc he pogut entrenar com jo voldria, i a més porto una setmana amb dolors musculars que no associo a la fatiga. A més el coco no ajuda, i no aconsegueixo focalitzar la meva energia en l'Ironcat. Tot suma...

Una persona molt propera a mi em preguntava si em feia mal el fet de prendre aquesta decisió. No. No perque crec que en cap moment he estat en condicions d'afrontar un repte com aquest, i per tant, no tinc la sensació d'haver perdut el temps (tot i que l'he perdut). M'estimo més aturar-me, baixar una mica l'exigència i preparar el 2009 que arribar malament, patir, arriscar la salut i acabar sense ganes de tornar.

I ara, què? Pues a redissenyar la temporada, circuit català, algun B, alguna cursa de muntanya, alguna marató preparada d'avui per demà. Recuperar l'energia i els entrenaments.

En fin...

3r Temps

De vegades, un no sap com, es troba fent-se fotos com aquesta...

I de vegades, un no sap com, veu que algunes de les millors coses de la vida potser es troben en fotos com aquesta...

Sopar de maruxots, sense parelles. Molt riure, bon menjar, bon beure, moltes bromes, molta conya i molt costat fosc. Potser la vida es fer el camí ben acompanyat...

Apunteu : Zaragoza, 28.09.08...

El niuet

De vegades, un té una alegria immensa de fer coses que poden semblar senzilles o petites...

Us presento el link dels meus amics Alex i Noemí, el Niuet. El linko amb suavitat i molta vaselina, com correspon...

Sobren els comentaris o les paraules. Primer perque no s'em donen gaire bé, i segon perque estem per matar a Bambi, i no per alimentar-lo amb frases edulcorades...

... però un petò (o quatre, que sou un munt!!) si que us el faré...

Obaba

camí d'Obaba al pavelló d'Elizondo

Hi ha un nivell intermig a les coses on hi ha més sacrificis que recompenses, però aquestes, per petites que semblin, compensen. No és ni el fons del pou ni l'Olimp, però saps que per aquests moments val la pena seguir a la carretera...

Bé, pues així em trobo jo en el tema de l'handbol. Aquesta Setmana Santa m'ha tocat posar-me rodes i estar, en vuit dies, a Alcorisa (a prop de casa), a Móra la Nova (l'etern retorn) i a Lekaroz, a Navarra...

Parlem de Lekaroz. Després d'una sorpresa inesperada, faig cap cap allà. Només sabia que estava a la vall del Baztan. Després d'un tranquil viatge, hi arribo a l'entrada de la vall, i allà comença una de les experiencies més deliciosament màgiques de la meva vida de nòmada de l'handbol.

De sobte, el GPS comença a enviar-me per camins pels quals passa un cotxe i gràcies, enmig de caserios. Reculo dos o tres cops, i la natura fosca, a mitjanit, em convida a entrar en un mon màgic. Acabo en una taberna el centre de Lekaroz, i l'amo em regala una conversa ben curiosa...

-Perdone, la residencia?

- Residentzia? Qué residentzia? Aqui no hay residentzia. Eso es en Elizondo...

- Mmmm... Sí, bueno, un lugar para dormir y eso, como un albergue...

- Aaaaaaaaaaaah... Albergue!! Si, albergue si, pero te has pasado de largo, oye. Es 100 metros mas abajo...

- Gracias !!

I sí, els 100 metres eren més de 500...

Al dia següent, el mon rural basc (tot i que fos a Navarra), m'envolta, i vaig viure uns dies ben macos i curiosos, envoltat d'una natura espectacular, de la qual estic enamorat. Només em va saber greu no tenir temps de visitar Roncesvalles o Saint Jean de Pied de Port... Recordo que de la residentzia al pavelló teniem 1,5km de camins entre caserios, i era un passeig deliciós, tot xerrant d'això i d'alló...

Us juro que vaig enviar un sms dient "acabo d'entrar a Obaba", en relació al mon màgic recreat per Bernando Atxaga a Obabakoak, una de les obres més maques que recordo haver llegit.

Potser la vida et deixa portes entreobertes per a retornar a vells llocs... Algun dia hi tornaré. Potser no és aviat, però aquella terra i jo tenim un deute...